Cita...

"Allò que realment fa falta és una persona que sigui cordial, amistosa, democràtica; algú que desitgi ajudar als nens a desenvolupar els seus propis conceptes; que s’interessi en allò que els infants pinten i que no tingui idees preconcebudes envers l’aspecte que deu tenir cada dibuix o pintura. L’atenció del mestre s’ha de centrar en el desenvolupament del jove sensible i disposat."

De Viktor Lowenfeld a "Desarrollo de la capacidad creadora" al capítol tres.

Reflexió dia 10.

En la classe d’ahir vàrem treballar el modelatge amb paper. Al principi ens va parèixer una tasca una mica estranya, perquè no sabíem ben bé què fer amb els folis, no enteníem què podíem crear i què no. És a dir, era com si ens sentíssim una mica cohibits per la por, sense saber si el què fèiem estava bé o malament. O sigui, com si tot es reduís a aquesta última premissa: el que faig estarà bé o no?

Però poc a poc, vàrem començar a inspirar-nos i ha deixar de banda aquesta por. Així i amb un apis d’imaginació ens iniciarem en la creació de coses o formes amb volum. En primera instància em va sortir un barret de bruixa, o almenys a mi m’ho semblava, i després tot un seguir d’objectes sense definició, perquè tampoc la requerien.

Seguidament treballarem amb una tècnica amb paper relacionada amb la papiroflèxia, que ens ajudarà a crear les parts dels contes infantils que tenen volum. És a dir, per crear contes amb volum. Cosa molt interessant però que no ho vàrem poder portar a la pràctica. No perquè no poguérem provar com es feia, que sí ho férem, sinó perquè no varem poder crear un conte d’aquest tipus. Això segurament ens hauria enriquit molt, es cert que ja tenim les eines per poder-ho fer nosaltres de forma individual, però hauria estat bé poder-ho dur a la pràctica en la classe.

Més tard, férem una activitat que ens va agradar molt: amassar fang! Aprenguérem a reciclar aquesta massa i alhora ens divertirem embrutant-nos les mans. Va ser com recordar vells temps on ens tacaven sense por, quan jugàvem sense estereotips i ens ho passàvem genial. Però he de reconèixer que ja ens hem tornat una mica senyorets, perquè només olorar el fang que estava humit i tancat de feia dies... algunes vàrem haver de moure la cara cap a un altre caire perquè l’olor era una mica... anem a deixar-ho en: forta.

Encara així, incloent aquest factor de l’olor ens ho varem passar molt i bé i aconseguirem deixar de banda les perfeccions i sotileses per fer un recordatori d’experiències palpables.

Reflexió dia 9.

En aquesta darrera classe hem continuat experimentant amb els diferents colors primaris, només que avui en comptes de pintar amb el blanc, blau, groc i magenta, hem canviat el primer pel negre.

Amb aquesta varietat hem descobert tonalitats més fosques, però encara així continuaven sortint de clares i vives. És a dir, jo tenia com veritat irrefutable, clavada en el meu enteniment, que tota mescla que conté el to negre havia de donar com a resultat matisos més tristos i obscurs. Però vaig poder descobrir que això no es tal ment així. O sigui, vàrem observar que, com bé varen demostrar molts artistes i entenents en la matèria, en les arts, que no en les ciències, dos més dos no tenen, sempre, perquè donar quatre.

Així demostrarem també que únicament amb dos coloracions, per exemple groc i negre, podem extreure un gran nombre de tons diferents, variant, això sí, la quantitat d’ambdós.

Personalment m’agraden aquest tipus d’activitat perquè fan que els experimentadors, en aquest cas nosaltres, els alumnes, extraguem les nostres pròpies conclusions fent servir el temps que nosaltres considerem oportú. En definitiva, potencien el respecte cap al ritme individual de cada persona valorant l’autoaprenentatge.

Reflexió dia 8.

En la sessió d’avui hem investigat amb les temperes, concretament amb els colors primaris: blanc, groc, magenta, blau cel i negre.

Inicialment hem fet servir els quatre primers colors per compondre com a mínim trenta mescles diferents. Però només començar m’he adonat que tant sols amb dos d’aquestos, blau i groc, podria aconseguir la majoria d’aquestes mescles, ja que amb la seva barreja he produït diferents tonalitats de verd, cosa que m’ha impressionat bastant.

A més a més, quan estava creant un d’aquests verds, m’he assabentat que no havia realitzar prou massa així que he intentat crear més, però no ho he aconseguit. Donat que, cada cop que combinava el blau i el groc em sortia un verd distint a l’anterior. Consegüentment he hagut de pintar tot el buit d’una altra tonalitat de verd.

Altrament, mentre explorava amb l’escala de tons anava donant a cada mescla un nom. Aquests, de vegades, eren una mica escatològics, com per exemple el color marró caca, uns altres eren més fantàstics, com el rosa xiclet o més realistes com el taronja foc.

Igualment, quan anava pintant intentava no sortir-me de les ratlles, però de tant en tant no ho aconseguia i feia un “pupurri”. Llavors jo ho intentava arreglar, però ho deixava.... diguem que... una mica embrutat.