diumenge, 16 de gener de 2011

Selecció de les activitats que més m'han agradat.

Aquí penjaré les reflexions que he realitzant envers els sentiments i pensaments que m'han suscitat les activitats i jocs que més m'han agradat realitzats a l'assignatura d'Artística.

Primera activitat.

L’activitat que més em va agradar durant els primers mesos de l’assignatura va estar la realització de la imitació amb línies del cavall al revés, el qual a l’inici de la tasca no devia semblar aquest mamífer.

Reconec que al començament em va semblar un exercici complicadíssima i vaig pensar que no ho sabria realitzar, però això ho vaig pensar perquè no entenia la finalitat màxima de la feina. És a dir, l’objectiu d’aquest treball no era que nosaltres dibuixéssim d’una forma perfecta un cavall, perquè ni tan sols havíem de pensar que la nostra intenció era pintar un equí i és per aquesta raó que em va semblar un joc interessant.

En definitiva, el nostre propòsit era copiar aquelles ratlles que unides formaven alguna cosa, però que nosaltres no havíem de tenir en compta. Poc a poc, aquelles línies ja no s’esborraven tant i anaven sent més llargues i constants. Va ser quan ja no m’importava quina forma adquirís finalment aquest conjunt, simplement volia fer-ho sense prejudicis i sense presa.

Segona activitat.

L’altra creació que m’ha agradat molt ha estat la realitzada a la darrera sessió: la representació amb fang dels sentiments experimentats durant els instants que vàrem estar amb els ulls clucs deixant-nos guiar per algun company.

Aquesta tasca ha estat especial per a mi, perquè he pogut sentir en la meva pròpia pell com jugant es pot aprendre. Jo tenia clar que els infants han de jugar per comprendre però mai ho havia experimentat ni sofert en la meva pell, o al menys no de forma tan clara i sentida.

Durant la primera part de la sessió vaig haver de convèncer, amb la meva pràctica, a la meva companya que en mi com a guia no s’havia de perquè preocupar. Igualment, quan jo vaig portar els ulls tapats em vaig adonar quina poca importància li donem als sentits diferents de la vista, alhora de guiar-nos. O sigui, sempre ens deixem dirigir per la visió sense escoltar el que ens diuen el tacte, l’olor o l’escolta.

Com és obvi si la fase prèvia ha estat molt fructífera, no ho serà menys el segon espai de temps. És indiscutible que abans d’expressar, en aquest cas de forma manipulativa, els nostres sentiments hem hagut de fer un exercici personal de reflexió, perquè sinó les nostres expressions no seran sinceres. Potser aquest és el factor determinat que ha fet que jo escollis aquesta tasca i no altra.



Moltes vegades hem comentat que la reflexió és una eina indiscutible i molt necessària en la tasca dels mestres, és per tant, la manipulació amb el fang, un moment idoni per aturar-se a pensar per entendre què ens ha succeït.

I com natural ens hem de quedat amb aquesta percepció com eina d’interpretació: hem d’escoltar-nos a nosaltres mateixos per poder interpretar allò que pensem i no ho podem fer si no gaudim de la nostra tasca. És per això que hem de gaudir, divertir-nos, jugar, amb la nostra feina i en aquest cas amb les tasques a realitzar.

dissabte, 15 de gener de 2011

Reflexió dia 11.

Avui na Carmen ens ha sorprès. Aquest ensurt ha estat perquè en arribar a l’aula hem vist que les taules i les cadires estaven apartades i recolzades a les parets, deixant així un espai molt ampli al mig de l’aula.

En un primer moment m’he espantat perquè pensava que ens faria ballar, però després m’he adonat que no havia perquè preocupar-se.

En aquest ambient ens hem posat per parelles i ens hem deixat endur pel nostre company, mentre que nosaltres teníem els ulls clucs.

Per una banda, ha estat molt interessant veure com els altres tàndems feien la mateixa activitat i reaccionaven de formes tan diverses. I per l’altra, he de dir que ha estat un joc que ens ha ajudat a percebre el nostre entorn amb unes altres eines, principalment aquella perfilada per la confiança.

Personalment, en un primer moment he percebut una foscor, no perquè dugués els ulls clucs, que els duia, sinó perquè sentia com una opressió que m’envoltava, com una por a allò no conegut: caminar deixant-me portar per una altre. Però poc a poc, quan m’he... tranquil·litzat i m’he deixat dur per na Marina, quan he sentit que podia confiar en ella, he vist com una claror, una lluminositat que il·luminava la meva tasca. Realment, ha estat una variació de sensacions un poc estranya.

Tot seguit, la professora ens ha demanat que simbolitzéssim amb el fang els nostres sentiments que ens han envoltat durant el joc.

I és per això que la meva representació és com un recipient rodejat, però que d’ell creixen unes ramificacions que poden ser d’allò més variat i arribar fins l’altura que un mateix vulgui.

divendres, 31 de desembre de 2010

Cita...

"Allò que realment fa falta és una persona que sigui cordial, amistosa, democràtica; algú que desitgi ajudar als nens a desenvolupar els seus propis conceptes; que s’interessi en allò que els infants pinten i que no tingui idees preconcebudes envers l’aspecte que deu tenir cada dibuix o pintura. L’atenció del mestre s’ha de centrar en el desenvolupament del jove sensible i disposat."

De Viktor Lowenfeld a "Desarrollo de la capacidad creadora" al capítol tres.


diumenge, 19 de desembre de 2010

Reflexió dia 10.

En la classe d’ahir vàrem treballar el modelatge amb paper. Al principi ens va parèixer una tasca una mica estranya, perquè no sabíem ben bé què fer amb els folis, no enteníem què podíem crear i què no. És a dir, era com si ens sentíssim una mica cohibits per la por, sense saber si el què fèiem estava bé o malament. O sigui, com si tot es reduís a aquesta última premissa: el que faig estarà bé o no?

Però poc a poc, vàrem començar a inspirar-nos i ha deixar de banda aquesta por. Així i amb un apis d’imaginació ens iniciarem en la creació de coses o formes amb volum. En primera instància em va sortir un barret de bruixa, o almenys a mi m’ho semblava, i després tot un seguir d’objectes sense definició, perquè tampoc la requerien.

Seguidament treballarem amb una tècnica amb paper relacionada amb la papiroflèxia, que ens ajudarà a crear les parts dels contes infantils que tenen volum. És a dir, per crear contes amb volum. Cosa molt interessant però que no ho vàrem poder portar a la pràctica. No perquè no poguérem provar com es feia, que sí ho férem, sinó perquè no varem poder crear un conte d’aquest tipus. Això segurament ens hauria enriquit molt, es cert que ja tenim les eines per poder-ho fer nosaltres de forma individual, però hauria estat bé poder-ho dur a la pràctica en la classe.

Més tard, férem una activitat que ens va agradar molt: amassar fang! Aprenguérem a reciclar aquesta massa i alhora ens divertirem embrutant-nos les mans. Va ser com recordar vells temps on ens tacaven sense por, quan jugàvem sense estereotips i ens ho passàvem genial. Però he de reconèixer que ja ens hem tornat una mica senyorets, perquè només olorar el fang que estava humit i tancat de feia dies... algunes vàrem haver de moure la cara cap a un altre caire perquè l’olor era una mica... anem a deixar-ho en: forta.

Encara així, incloent aquest factor de l’olor ens ho varem passar molt i bé i aconseguirem deixar de banda les perfeccions i sotileses per fer un recordatori d’experiències palpables.

dimecres, 15 de desembre de 2010

Reflexió dia 9.

En aquesta darrera classe hem continuat experimentant amb els diferents colors primaris, només que avui en comptes de pintar amb el blanc, blau, groc i magenta, hem canviat el primer pel negre.

Amb aquesta varietat hem descobert tonalitats més fosques, però encara així continuaven sortint de clares i vives. És a dir, jo tenia com veritat irrefutable, clavada en el meu enteniment, que tota mescla que conté el to negre havia de donar com a resultat matisos més tristos i obscurs. Però vaig poder descobrir que això no es tal ment així. O sigui, vàrem observar que, com bé varen demostrar molts artistes i entenents en la matèria, en les arts, que no en les ciències, dos més dos no tenen, sempre, perquè donar quatre.

Així demostrarem també que únicament amb dos coloracions, per exemple groc i negre, podem extreure un gran nombre de tons diferents, variant, això sí, la quantitat d’ambdós.

Personalment m’agraden aquest tipus d’activitat perquè fan que els experimentadors, en aquest cas nosaltres, els alumnes, extraguem les nostres pròpies conclusions fent servir el temps que nosaltres considerem oportú. En definitiva, potencien el respecte cap al ritme individual de cada persona valorant l’autoaprenentatge.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Reflexió dia 8.

En la sessió d’avui hem investigat amb les temperes, concretament amb els colors primaris: blanc, groc, magenta, blau cel i negre.

Inicialment hem fet servir els quatre primers colors per compondre com a mínim trenta mescles diferents. Però només començar m’he adonat que tant sols amb dos d’aquestos, blau i groc, podria aconseguir la majoria d’aquestes mescles, ja que amb la seva barreja he produït diferents tonalitats de verd, cosa que m’ha impressionat bastant.

A més a més, quan estava creant un d’aquests verds, m’he assabentat que no havia realitzar prou massa així que he intentat crear més, però no ho he aconseguit. Donat que, cada cop que combinava el blau i el groc em sortia un verd distint a l’anterior. Consegüentment he hagut de pintar tot el buit d’una altra tonalitat de verd.

Altrament, mentre explorava amb l’escala de tons anava donant a cada mescla un nom. Aquests, de vegades, eren una mica escatològics, com per exemple el color marró caca, uns altres eren més fantàstics, com el rosa xiclet o més realistes com el taronja foc.

Igualment, quan anava pintant intentava no sortir-me de les ratlles, però de tant en tant no ho aconseguia i feia un “pupurri”. Llavors jo ho intentava arreglar, però ho deixava.... diguem que... una mica embrutat.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Reflexió dia 7.

Durant la sessió d’avui, he aconseguit acabar el bodegó que vaig triar per ampliar i l’he pintat amb ombres realitzades amb tinta xina. Ha resultat tot un repte perquè he hagut de tintar quasi tots els objecte amb una ombra diferent per mitja d’unes reserves (un foli que té un o diversos furats únicament dels objectes que s’han d’acolorir i que en posar-ho a sobre del dibuix original els objectes triats queden al descobert). És a dir, jo triava una ombra i la provava i si m’agradava la utilitzava en una determinada reserva, però no veia el resultat fins aixecar aquesta.

Per tant, era tot una sorpresa fer servir una determinada ombra en un determinat objecte sense saber ben bé com anava a acabar tot. Hi havia vegades que la sorpresa era gratificant, com quan he tintat un ou de cada manera i ha quedat molt heterogeni, i unes altres que no ho era tant, com quan he fet servir una ombra molt fosca per emplenar el fons de la taula i sense voler-ho li he llevat protagonisme als objectes de sobre.

Conseqüentment, després he hagut de fer servir el paper cel·lofana per ressaltar aquells objectes que s’havien quedat perduts.