dissabte, 15 de gener de 2011

Reflexió dia 11.

Avui na Carmen ens ha sorprès. Aquest ensurt ha estat perquè en arribar a l’aula hem vist que les taules i les cadires estaven apartades i recolzades a les parets, deixant així un espai molt ampli al mig de l’aula.

En un primer moment m’he espantat perquè pensava que ens faria ballar, però després m’he adonat que no havia perquè preocupar-se.

En aquest ambient ens hem posat per parelles i ens hem deixat endur pel nostre company, mentre que nosaltres teníem els ulls clucs.

Per una banda, ha estat molt interessant veure com els altres tàndems feien la mateixa activitat i reaccionaven de formes tan diverses. I per l’altra, he de dir que ha estat un joc que ens ha ajudat a percebre el nostre entorn amb unes altres eines, principalment aquella perfilada per la confiança.

Personalment, en un primer moment he percebut una foscor, no perquè dugués els ulls clucs, que els duia, sinó perquè sentia com una opressió que m’envoltava, com una por a allò no conegut: caminar deixant-me portar per una altre. Però poc a poc, quan m’he... tranquil·litzat i m’he deixat dur per na Marina, quan he sentit que podia confiar en ella, he vist com una claror, una lluminositat que il·luminava la meva tasca. Realment, ha estat una variació de sensacions un poc estranya.

Tot seguit, la professora ens ha demanat que simbolitzéssim amb el fang els nostres sentiments que ens han envoltat durant el joc.

I és per això que la meva representació és com un recipient rodejat, però que d’ell creixen unes ramificacions que poden ser d’allò més variat i arribar fins l’altura que un mateix vulgui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada