divendres, 31 de desembre de 2010

Cita...

"Allò que realment fa falta és una persona que sigui cordial, amistosa, democràtica; algú que desitgi ajudar als nens a desenvolupar els seus propis conceptes; que s’interessi en allò que els infants pinten i que no tingui idees preconcebudes envers l’aspecte que deu tenir cada dibuix o pintura. L’atenció del mestre s’ha de centrar en el desenvolupament del jove sensible i disposat."

De Viktor Lowenfeld a "Desarrollo de la capacidad creadora" al capítol tres.


diumenge, 19 de desembre de 2010

Reflexió dia 10.

En la classe d’ahir vàrem treballar el modelatge amb paper. Al principi ens va parèixer una tasca una mica estranya, perquè no sabíem ben bé què fer amb els folis, no enteníem què podíem crear i què no. És a dir, era com si ens sentíssim una mica cohibits per la por, sense saber si el què fèiem estava bé o malament. O sigui, com si tot es reduís a aquesta última premissa: el que faig estarà bé o no?

Però poc a poc, vàrem començar a inspirar-nos i ha deixar de banda aquesta por. Així i amb un apis d’imaginació ens iniciarem en la creació de coses o formes amb volum. En primera instància em va sortir un barret de bruixa, o almenys a mi m’ho semblava, i després tot un seguir d’objectes sense definició, perquè tampoc la requerien.

Seguidament treballarem amb una tècnica amb paper relacionada amb la papiroflèxia, que ens ajudarà a crear les parts dels contes infantils que tenen volum. És a dir, per crear contes amb volum. Cosa molt interessant però que no ho vàrem poder portar a la pràctica. No perquè no poguérem provar com es feia, que sí ho férem, sinó perquè no varem poder crear un conte d’aquest tipus. Això segurament ens hauria enriquit molt, es cert que ja tenim les eines per poder-ho fer nosaltres de forma individual, però hauria estat bé poder-ho dur a la pràctica en la classe.

Més tard, férem una activitat que ens va agradar molt: amassar fang! Aprenguérem a reciclar aquesta massa i alhora ens divertirem embrutant-nos les mans. Va ser com recordar vells temps on ens tacaven sense por, quan jugàvem sense estereotips i ens ho passàvem genial. Però he de reconèixer que ja ens hem tornat una mica senyorets, perquè només olorar el fang que estava humit i tancat de feia dies... algunes vàrem haver de moure la cara cap a un altre caire perquè l’olor era una mica... anem a deixar-ho en: forta.

Encara així, incloent aquest factor de l’olor ens ho varem passar molt i bé i aconseguirem deixar de banda les perfeccions i sotileses per fer un recordatori d’experiències palpables.

dimecres, 15 de desembre de 2010

Reflexió dia 9.

En aquesta darrera classe hem continuat experimentant amb els diferents colors primaris, només que avui en comptes de pintar amb el blanc, blau, groc i magenta, hem canviat el primer pel negre.

Amb aquesta varietat hem descobert tonalitats més fosques, però encara així continuaven sortint de clares i vives. És a dir, jo tenia com veritat irrefutable, clavada en el meu enteniment, que tota mescla que conté el to negre havia de donar com a resultat matisos més tristos i obscurs. Però vaig poder descobrir que això no es tal ment així. O sigui, vàrem observar que, com bé varen demostrar molts artistes i entenents en la matèria, en les arts, que no en les ciències, dos més dos no tenen, sempre, perquè donar quatre.

Així demostrarem també que únicament amb dos coloracions, per exemple groc i negre, podem extreure un gran nombre de tons diferents, variant, això sí, la quantitat d’ambdós.

Personalment m’agraden aquest tipus d’activitat perquè fan que els experimentadors, en aquest cas nosaltres, els alumnes, extraguem les nostres pròpies conclusions fent servir el temps que nosaltres considerem oportú. En definitiva, potencien el respecte cap al ritme individual de cada persona valorant l’autoaprenentatge.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Reflexió dia 8.

En la sessió d’avui hem investigat amb les temperes, concretament amb els colors primaris: blanc, groc, magenta, blau cel i negre.

Inicialment hem fet servir els quatre primers colors per compondre com a mínim trenta mescles diferents. Però només començar m’he adonat que tant sols amb dos d’aquestos, blau i groc, podria aconseguir la majoria d’aquestes mescles, ja que amb la seva barreja he produït diferents tonalitats de verd, cosa que m’ha impressionat bastant.

A més a més, quan estava creant un d’aquests verds, m’he assabentat que no havia realitzar prou massa així que he intentat crear més, però no ho he aconseguit. Donat que, cada cop que combinava el blau i el groc em sortia un verd distint a l’anterior. Consegüentment he hagut de pintar tot el buit d’una altra tonalitat de verd.

Altrament, mentre explorava amb l’escala de tons anava donant a cada mescla un nom. Aquests, de vegades, eren una mica escatològics, com per exemple el color marró caca, uns altres eren més fantàstics, com el rosa xiclet o més realistes com el taronja foc.

Igualment, quan anava pintant intentava no sortir-me de les ratlles, però de tant en tant no ho aconseguia i feia un “pupurri”. Llavors jo ho intentava arreglar, però ho deixava.... diguem que... una mica embrutat.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Reflexió dia 7.

Durant la sessió d’avui, he aconseguit acabar el bodegó que vaig triar per ampliar i l’he pintat amb ombres realitzades amb tinta xina. Ha resultat tot un repte perquè he hagut de tintar quasi tots els objecte amb una ombra diferent per mitja d’unes reserves (un foli que té un o diversos furats únicament dels objectes que s’han d’acolorir i que en posar-ho a sobre del dibuix original els objectes triats queden al descobert). És a dir, jo triava una ombra i la provava i si m’agradava la utilitzava en una determinada reserva, però no veia el resultat fins aixecar aquesta.

Per tant, era tot una sorpresa fer servir una determinada ombra en un determinat objecte sense saber ben bé com anava a acabar tot. Hi havia vegades que la sorpresa era gratificant, com quan he tintat un ou de cada manera i ha quedat molt heterogeni, i unes altres que no ho era tant, com quan he fet servir una ombra molt fosca per emplenar el fons de la taula i sense voler-ho li he llevat protagonisme als objectes de sobre.

Conseqüentment, després he hagut de fer servir el paper cel·lofana per ressaltar aquells objectes que s’havien quedat perduts.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Reflexió dia 6.

En aquesta darrera classe he acabat de dibuixar els quatre mini bodegons i en fer-ho m’he donat compta que els dos primers són molt més estereotipats que els següents. O sigui, els primers tenen, quasi, únicament elements típics d’aquet tipus d’expressió, com: fruites, plats i espelmes. Però, poc a poc, he anat introduint elements no tan quotidians, com és un anell, al segon bodegó o una planta molt atípica, l’orquídia, a la tercera representació. També he de dir que aquests tres primers estampats els vaig representar en taules quadrades, molt típiques dels bodegons, i l’últim dibuix el vaig fer en una taula redona.

Dit d’una altra manera, el tercer i el quart quadros són els que hem resulten menys estereotipats. Els elements que els conformen són bastants quotidians, no obstant la distribució d’aquestos hem sembla menys habitual. En definitiva, personalment m’identifico més amb aquestos dos bodegons, que no amb els primers. I si he de triar un en particular, me quedo amb el tercer. El qual està format per: set ous dins d’un plat, un porro i una orquídia. No se perquè, però aquest dibuix em transmet confiança i seguretat. És una cosa estranya d’explicar, però és així.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Reflexió dia 5.

Aquesta darrera sessió que ha acabat fa unes hores crec que no ha estat molt productiva. No perquè el que féssim no tingués interès per mi sinó perquè aquesta setmana, encara que ha set la més curta del que portem de semestre, ha estat molt angoixant. Si a això li sumem que el dia d’avui a set esgotador, com a producte obtenim unes ments cansades que no poden rebre més informació i molt menys gaudir amb allò que fan. Conseqüentment, la comesa realitzada anteriorment no crec que pugui ser de les més treballades o elaborades.

Encara així, pens que per ser la primera vegada que faig un bodegó no ha sortit tan malament, tot i tenint en compta que avui no era el dia més indicat per parar molta atenció.

D’altra banda, he de reconèixer que l’estona que he estat concentrada en intentar realitzar les meves tasques de la millor manera possible he aconseguit desconnectar de la realitat. És a dir, evadir-me de totes aquestes feines que m’emboliquen el cap i no em deixen descansar tranquil·la. Així mateix, la forma de realitzar la reflexió d’avui no sigui la més adient per explicar el que m’han suscitat els treballs realitzats en aquesta sessió, però no puc donar més de mi en unes condicions tan paupèrrimes.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Reflexió dia 4.

Ahir vaig fer l’última lamina amb ceres i, sincerament, em va resultar un poc pesada perquè pareixia que no s’acabava mai. Crec que és per això que el resultat definitiu del dibuix no em va agradar, és a dir en fer-ho amb una mica de desgana quan pintava amb la cera no quedava un color uniforme i semblava com si pintes a estones, unes més fort i altres més suau. Per tant, pareixia que hi haguessin mamarratxos estesos per tot el foli.

Més tard, vaig començar la meva experiència amb els objectes naturals i la tinta xinesa. Dic amb objectes naturals perquè la majoria d’utensilis que vaig fer servir per deixar constància de les seves empremtes eren coses estretes de la natura, com: una branqueta d’estepa, una rameta de caquier, una pinya d’un pi, un tros de pell del fruit de la magrana, una pinya de mar, una esclova de ametlla, el fruit del xiprer, l’escorça d’un arbre, etc. Així mateix, he de dir que aquesta descoberta em va agradar molt perquè em permetre escoltar que m’havien de dir tots aquests objectes i tot seguit vaig intentar plasmar quins eren els seus comentaris, les seves coses a dir. Després d’aquest anàlisis i aquesta observació em vaig trobar amb que aquestes petites coses tenien molt a dir, per exemple l’ull del caqui, és a dir allí on s’ajunta el fruit i la branca, podia deixar varies empremtes, com: una que semblava l’empremta d’una pota de cabra o una altra que semblaven pelets petits.

Realment pens que aquesta activitat em va fer gaudir molt i va ser molt enriquidora per a mi, sobre tot per a aprendre a escoltar i a esprémer tots aquells sentits que ens conformen, i que de vegades estan adormits.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Reflexió dia 3.

En aquesta darrera sessió he començat acabant d’omplir els buits que vaig formar amb la distribució de les línies, encara que avui no tenia les piles molt carregades. Per tant estava una mica baixa de moral.

Mentre feia les meves tasques vaig sentir alguns comentaris que no m’agradaren mica, però jo vaig continuar amb la meva feina.

Quan més treballava menys sentia el que la gent deia al meu voltat, cosa que me va ajudar a reafirmar la meva opinió de que: “cadascun és com és, i poc cas ha de fer al que la gent opini”. És a dir, vaig fer com si em poses uns taps a les orelles i no vaig deixar que els meus sentiments veiessin la llum.

Tot seguit, vaig realitzar altres quatre tasques amb ceres, però en haver realitzat tantes activitats seguides amb elles, vaig arribar a quedar una mica cansada d’aquest material. Encara així, vaig continuar treballant, cosa que va tenir els seus fruits, ja que una vegada acabada la primera làmina amb ceres vaig haver de repassar el dibuix dels peixos tenint de base la citada làmina. Això va tenir com a resultat un dibuix diferent, ple de color i molt lluminós. Sincerament em vaig entusiasmar en veure'l.

Quan vaig fer la il·lustració del fons del mar i els peixos em va semblar una bona idea realitzar un fons d’un ull, com si aquest pogués veure tota aquella diversitat d’animals i tot allò que estava a la mar. Successivament, vaig haver de repassar-ho per a que es quedés marcat amb les ceres i, sense pretendre-ho, va quedar preciós. Cosa que em va ajudar a animar-me una mica. Va ser com quan un amic te diu: “va, ànim! Que tot anirà bé”. Doncs, així em vaig sentir.

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Reflexió dia 2.


Avui en arribar hem continuat la tasca on la deixàrem, intentant copiar unes línies d’una fotocòpia, perquè aquestes ja no són un cavall. Són línies. Conscienciada ja de que allò que jo dibuixava no era un cavall, sinó unes línies boca per avall, vaig entendre dos coses. Primerament, si pensem que allò que pintem només són línies, que tonen cap finalitat, ni cap sentit, perdem aquella por que ens fa pensar que tot el que fem esta malament. Perquè, per què ha de estar malament una cosa que no saps que és? I, en segon lloc, he après que observant, sigui el que sigui allò que observes, si ho mires amb detall i coneixement pot entendre-ho. Així doncs, si no saps fer una cosa imaginat que pot ser aquesta cosa, posa-li nom i ja ho sabràs fer.

En finalitzar aquesta feina la nostra labor era imaginar-nos que bussejàvem per dins la mar, veient els objectes i animals que volguéssim. Però alhora de dibuixar-los a la làmina com a mínim havien de figurar quinze peixos diferents, que no tenien perquè ser reals. Per exemple, podia haver un peix elefant, un peix armari, etc. Amb aquesta pràctica t’adones de que realment tens més imaginació de la que un mateix creu i que amb paciència un pot arribar a fer coses realment interessants.

Després, en una altra làmina havíem de fer línies rectes, corbes, trencades i mixtes repartides per tota la pàgina. Una vegada aquestes ja estaven distribuïdes vàrem haver de pintar amb ceres els buits que es crearen entre les línies. Jo vaig realitzar moltes línies, per tant vaig formar molts buits i reconec que vaig quedar una mica cansada de pintar tant buits. Així que ho vaig deixar per la propera sessió.

Reflexió dia 1.

Abans del començament de les classes no tenia clar que esperava d’aquesta assignatura, però després de l’explicació que va donar la professora Carmen Escribano, envers la seva percepció d’aquesta disciplina, em sembla que vaig quedar una mica perplexa. No perquè la seva explicació no concordes amb el tema, sinó perquè una persona, quan s’enfronta a una cosa nova, porta com un escut que el protegeix d’allò que no és conegut. És a dir, d’allò que no és segur.

Així doncs, quan vaig entendre que no era necessari tenir por de les coses de les que no tenia prou coneixements, vaig necessitar un espai, un temps d’adaptació.

Una vegada superats aquests primers minuts, jo ja estava una mica més receptiva. I crec, que per rompre aquest escut que no ens deixava sentir, la professora ens va plantejar un repte: dibuixar un retracte.

Aquesta activitat consistia en que un membre de la parella romania quiet mentre l’altre l’observava i el dibuixava. Al nostre cas, primer jo vaig ser l’observada i reconec que em va resultar francament difícil estar quieta. Sobre tot perquè sentia com aquells ulls, els de la meva companya Natàlia, seguien tots els meus moviments, buscant tots aquells trets que em caracteritzen, per així representar-los al paper. D’altra banda, quan jo la vaig dibuixar a ella, em vaig adonar que era molt molest intentar fixar-se en les seves característiques i que aquella persona no pares de bellugar-se. Probablement això em va molestar tant perquè intentava fer-ho de la millor manera possible i alhora reflectir la realitat, cosa que ningú m’havia demanat, però com que és allò que és fa normalment... .

Tot seguit, realitzarem un exercici de reflexos per intentar percebre el fons d’una il·lustració.

És a dir, una imatge no només consta de unes línies que la formen sinó que també té un fons i ell, en si mateix, té forma i és un altre dibuix. D’altra banda, amb aquesta pràctica també vaig entendre que un no pot prestar atenció a la figura i al fons alhora. Posteriorment, na Carmen ens va donar una fotocòpia en la que havia dues imatges de flors, la nostra tasca era tancar el fons d’aquestes dues figures. Una vegada tancat el fons havíem de copiar-lo en un altre foli sense fixar-nos en les flors. Com si només existís el fons. I, després, el pintarem, deixant en blanc els espais que semblaven perfils de flors. Aquesta pràctica va ser molt satisfactòria, ja que sense adonar-te, fent línies sense sentit, havies dibuixar com a fons unes siluetes d’unes flors que ni tant sols veies, perquè només prestaves atenció al fons.

Acabat això, havíem de copiar d’una fotocòpia les línies que estaven formant un cavall, però del revés i sense pensar que era un cavall. Al principi, em va resultar difícil no girar el foli o no pensar en que era un cavall així ho vaig deixar estar per la següent sessió.

Benvinguts!

En aquest bloc trobareu reflexions de casa sessió de l'assignatura d'Educació Artística i una selecció de les activitats que més m'han agradat.
En les reflexions explicaré quines activitats hem realitzat, què he sentit durant el seu procediment i què han suposat aquestes per la meva persona. Provablement els primers escrits seran explicacions de les pràctiques realitzades, amb poc a veure amb la meditació, però esper que això vagi canviant poc a poc.