Reflexió dia 1.

Abans del començament de les classes no tenia clar que esperava d’aquesta assignatura, però després de l’explicació que va donar la professora Carmen Escribano, envers la seva percepció d’aquesta disciplina, em sembla que vaig quedar una mica perplexa. No perquè la seva explicació no concordes amb el tema, sinó perquè una persona, quan s’enfronta a una cosa nova, porta com un escut que el protegeix d’allò que no és conegut. És a dir, d’allò que no és segur.

Així doncs, quan vaig entendre que no era necessari tenir por de les coses de les que no tenia prou coneixements, vaig necessitar un espai, un temps d’adaptació.

Una vegada superats aquests primers minuts, jo ja estava una mica més receptiva. I crec, que per rompre aquest escut que no ens deixava sentir, la professora ens va plantejar un repte: dibuixar un retracte.

Aquesta activitat consistia en que un membre de la parella romania quiet mentre l’altre l’observava i el dibuixava. Al nostre cas, primer jo vaig ser l’observada i reconec que em va resultar francament difícil estar quieta. Sobre tot perquè sentia com aquells ulls, els de la meva companya Natàlia, seguien tots els meus moviments, buscant tots aquells trets que em caracteritzen, per així representar-los al paper. D’altra banda, quan jo la vaig dibuixar a ella, em vaig adonar que era molt molest intentar fixar-se en les seves característiques i que aquella persona no pares de bellugar-se. Probablement això em va molestar tant perquè intentava fer-ho de la millor manera possible i alhora reflectir la realitat, cosa que ningú m’havia demanat, però com que és allò que és fa normalment... .

Tot seguit, realitzarem un exercici de reflexos per intentar percebre el fons d’una il·lustració.

És a dir, una imatge no només consta de unes línies que la formen sinó que també té un fons i ell, en si mateix, té forma i és un altre dibuix. D’altra banda, amb aquesta pràctica també vaig entendre que un no pot prestar atenció a la figura i al fons alhora. Posteriorment, na Carmen ens va donar una fotocòpia en la que havia dues imatges de flors, la nostra tasca era tancar el fons d’aquestes dues figures. Una vegada tancat el fons havíem de copiar-lo en un altre foli sense fixar-nos en les flors. Com si només existís el fons. I, després, el pintarem, deixant en blanc els espais que semblaven perfils de flors. Aquesta pràctica va ser molt satisfactòria, ja que sense adonar-te, fent línies sense sentit, havies dibuixar com a fons unes siluetes d’unes flors que ni tant sols veies, perquè només prestaves atenció al fons.

Acabat això, havíem de copiar d’una fotocòpia les línies que estaven formant un cavall, però del revés i sense pensar que era un cavall. Al principi, em va resultar difícil no girar el foli o no pensar en que era un cavall així ho vaig deixar estar per la següent sessió.